Un article de Josep Maria Mallarach Article de Josep Maria Mallarach sobre la sostenibilitat ambiental i els béns i recursos naturals en el Procés Constituent.December 3, 2016
Principis relatius als béns naturals a considerar i debatre en el procés constituent
A la dècada dels 1990s, quan es varen difondre les agendes 21 locals, es va popularitzar un esquema que mostrava que la sostenibilitat tenia tres components: el social, l’econòmic i l’ambiental. Normalment es representava per mitjà de tres cercles equivalents que intersectaven al centre. Tothom quedava content d’una gràfica que donava el mateix tracte a la dimensió ambiental que a l’econòmica i la social –cosa que,
com sabem no s’ha assolit encara, perquè la sostenibilitat econòmica –especulativa- s’imposa damunt de les altres dos. Ara bé, el cas és que aquell gràfic induïa a engany. La dimensió ambiental de la sostenibilitat no és equivalent a les altres dues, ni ho pot ser, sinó que ha de prevaldre perquè és fonamental, en el sentit més literal del terme: sense ella cap de les altres dues no és possible. Per això les altres dues se li han de subordinar. De fet la sostenibilitat econòmica s’ha de subordinar a la social i ambdues ho haurien de fer a l’ambiental…si volguéssim aspirar a un futur millor. Però com bé sabem, aquest no és el cas, ni globalment, ni a Catalunya.
A escala global, les tendències insostenibles van superar la biocapacitat planetària fa cosa de vint anys. Segons quins indicadors consideren a inicis o a finals dels anys noranta. D’aleshores hem progressat, a escala global, cap a la insostenibilitat i ja ha començat el declivi global, malgrat que ens els països enriquits ho haguem notat
relativament poc.
Globalment, la crisi ecològica es caracteritza per un conjunt de processos de creixement exponencial, que interactuen entre si de maneres extraordinàriament complexes i difícilment predictibles, amb sinergies que produeixen efectes d’abast planetari, molts d’ells acumulatius i irreversibles: l’augment exponencial dels deserts, de l’erosió i degradació dels bons sòls agraris, de la destrucció de jungles tropicals, de la sobreexplotació de les pesqueres oceàniques, de l’anihilació d’espècies, de les emissions contaminants, dels residus perillosos i tants d’altres… provoquen uns efectes que ja desborden els sistemes d’autoregulació homeostàtica de l’atmosfera, la biosfera i la hidrosfera, que estan en equilibri dinàmic dins d’uns llindars molt determinats, i que són els que mantenen les condicions físiques que fan possible aquest prodigi que és la vida en aquest Planeta.
A Catalunya el model de desenvolupament que tenim és clarament insostenible. Un dels indicadors que millor ajuden a comprendre la magnitud de l’afirmació anterior és el de la petjada ecològica. Oficialment només s’ha calculat una vegada a Catalunya, l’any 2003 (amb dades de 2001) i el resultat va ser publicat pel CADS. Mostrava que la petjada ecològica de Catalunya equivalia –arrodonint- a unes 8 vegades la superfície del país. Dit amb altres termes, el deute ecològic de Catalunya equivalia a unes set vegades la superfície terrestre i marítima de Catalunya. Per tant, el deute ecològic era molt superior al deute econòmic (que té una part d’artefacte financer). I d’aquest deute, que és molt més real i molt més greu que l’econòmic, no se’n parla mai. Per què? Quina petjada ecològica té ara Catalunya? Quin és el nostre deute ecològic actual? Es desconeix. A Catalunya es calculen moltíssims indicadors cada any, de tota mena. Perquè no es vol calcular ni fer públic cap indicador de sostenibilitat ambiental general?
Per què no ens informen periòdicament de com evoluciona el nostre deute ecològic? Com podrem impulsar polítiques que redrecin la situació si ni la societat ni el govern no disposem de cap indicador que permeti conèixer on som ni quines tendències seguim?
Com seria un país ecològicament sostenible ?
Cal definir-ho, perquè s’ha abusat molt del terme “sostenibilitat” per justificar polítiques o practiques insostenibles. Un país ecològicament sostenible seria aquell que preservés la integritat de tots els seus sistemes ecològics (atmosfera, hidrosfera, biosfera i litosfera) i que assumís totes les responsabilitats internacionals i globals corresponents per mantenir els béns naturals.
Si volem avançar cap un nou estat que sigui ecològicament sostenible cal, per tant,
transformar qualitativament el model de desenvolupament (la producció i el consum de recursos) ajustant-lo per tal que no malmeti la integritat dels ecosistemes dels quals depèn la nostra vida i benestar. I això demana, certament, transformar radicalment l’ètica, els valors i la visió del món de la societat per tal que tothom sàpiga que és part integral de la Natura, que cal canviar moltes inèrcies de soca-rel, i que cal actuar en conseqüència si volem que els nostres fills i néts tinguin un futur digne.
Entre els principis de sostenibilitat més essencials escau destacar-ne cinc:
El principi de precaució a totes les escales (des de la local fins la nacional) i en tots els sectors, cosa que demana, entre altres coses, avaluar l’impacte ambiental de projectes, plans, programes, i també normes i polítiques, i no aprovar-ne cap que es prevegi que pot causar danys severs irreversibles, que no puguin ser adequadament compensats.
El principi de responsabilitat és a dir, qui malmet un bé natural comú, el contamina,
fragmenta, deteriora, etc, s’ha de responsabilitzar de pagar tots els danys que causi, a curt i llarg termini, sigui quin sigui el sector d’activitat (públic, privat o social). Llegit en positiu seria: qui aporta més beneficis ecològics a la societat (els anomenats serveis ecosistèmics) és retribuït. Aquest principi hauria de permetre corregir les retribucions que perceben els ajuntaments rurals, amb poca població, que generen grans beneficis ecològics a la resta.
El principi d’equitat intergeneracional, que implica decidir i actuar pensant sempre en el bé de les generacions futures. S’ha de superar la miopia de les polítiques que canvien de direcció a cada mandat electoral, i adequar la durada de las polítiques de sostenibilitat a la dels cicles naturals.
El principi del consum responsable, que fomenta viure millor consumint menys i penalitza el malbaratament, per acabar el model de creixement lineal autodestructiu i
fer la transició cap un model cíclic de contínua renovació i regeneració.
El principi d’informació ambiental i de transparència informativa, que transmet informació honesta, transparent i clara, basada en el seguiment de la qualitat del medi ambient en relació a la salut humana i la dels ecosistemes.
L’aplicació sistemàtica i rigorosa d’aquests cinc principis en el nou estat hauria de permetre aturar i revertir les tendències insostenibles actuals. Tanmateix, com que n’estem molt allunyats encara, resulta útil desplegar-los a través d’alguns criteris que ens ajudin a entendre millor el seu abast. És important assenyalar, tanmateix, que el canvi de paradigma demana un canvi profund: comprendre que els deures i les responsabilitats que assumim són les que atorguen els drets. Amb altres mots: no podem reclamar drets si no assumim primer totes les nostres responsabilitats.
Quins criteris podrien quedar reflectits en la constitució del país que volem?
Lliure de deute ecològic i econòmic, que impulsa polítiques decidides per reduir gradualment la petjada ecològica i evitar que els impactes negatius de la nostra activitat econòmica causin efectes socials i ecològics negatius en altres països, aplicant sistemàticament els principis de solidaritat i d’equitat intrageneracional.
Energèticament autosuficient, lliure de combustibles fòssils i d’emissions contaminants a l’atmosfera, que prioritza la producció energètica descentralitzada, promou la desnuclearització i signa el tractat de no proliferació nuclear (dret de tots els ciutadans a produir energia a partir de fonts renovables).
Amb l’aire i les aigües lliures de contaminació, compromès a protegir la qualitat de l’aire de tots el nuclis i ciutats i a protegir amb cura les conques hidrogràfiques que abasteixen la major part de la població (dret a un medi ambient saludable, lliure de contaminants a l’aire, aigua i aliments).
Amb indicadors ambientals actualitzats i fiables, indicadors de la salut i integritat dels ecosistemes i la salut i el benestar de la població per guiar les polítiques, com ara la petjada ecològica, i no pas per mitjà d’indicadors obsolets (com el PIB) que en fan abstracció (dret a la informació ambiental).
Autoabastit amb aliments sans i saludables, que prioritza el consum d’aliments frescos i de proximitat, lliures de contaminants i de transgènics (dret a una alimentació suficient, sana i saludable).
Amb una mobilitat segura, sostenible i saludable, que prioritza el transport públic de persones i el desplaçament de les mercaderies per tren (dret a una mobilitat segura, sostenible i saludable).
Amb un hàbitat digne, suficient i saludable per a tothom, que fomenta la rehabilitació
dels nuclis decrèpits i el reequilibri territorial de la població, recuperant pobles i masos abandonats i sistemes de governança comunals. (dret a l’habitatge digne, suficient i saludable).
Assumeix plenament el deure de conservar el patrimoni natural (biodiversitat i geodiversitat) i la qualitat dels paisatges sense causar pèrdues netes de biodiversitat dins ni fora de les seves fronteres (dret a viure en uns paisatges quotidians lliures de banalitat i mediocritat, que conserven la identitat i reforcen el sentiment de comunitat i pertinença).
Reintegra el sistema financer i els seus instruments dins de la societat i dins de l’economia real, a partir de criteris ètics, per tendir cap el bé comú, eliminar la misèria i les desigualtats excessives (dret a tenir una economia que estigui al servei de la gent i de la natura).
Revitalitza els sistemes comunals de gestió de béns naturals, terrestres i marins, d’una manera creativa, refundant-los on calgui, per donar resposta als reptes actuals; compromesa a donar treball a tothom que estigui en edat laboral; fomentant la recuperació de llocs de treball en el primer sector sobretot (dret a un treball digne).
Lliure de residus, tendint cap el residu zero, com fan els sistemes naturals, i assumint la responsabilitat de gestionar tots els residus que hem generat fins ara, sense exportar-los fora de les nostres fronteres (per més perillosos que siguin, com els nuclears), impulsant l’economia circular, que fomenta el tancament de tots els cicles de materials (dret a un entorn net i sà).
Fomenta l’agricultura i la ramaderia ecològiques, amb models familiars i comunitaris, i ajusta la cabana ramadera a la capacitat dels ecosistemes, alhora que promou una silvicultura sostenible (dret a uns aliments sans i de proximitat i a uns paisatges agraris i forestals harmònics i saludables).
Per assolir aquests objectius, quins béns naturals haurien de sortir de lògica mercantilista o utilitarista ?
En primer lloc caldria aclarir què vol dir, concretament, “sortir de la lògica mercantilista/utilitarista”? Vol dir que la titularitat del bé natural ha de ser necessàriament pública?. Que la seva gestió i aprofitament poden ser privats o públics, segons els casos?. I en el supòsit de que l’aprofitament pugui ser privat en certs béns naturals: quins són i en quines condicions seria admissible? De moment s’indica una relació de béns naturals que seria desitjable que sortissin de la lògica mercantilista per mitjà de diverses modalitats o estratègies, sense detallar quines.
El sol – no es podrà posar cap taxa ni impost al seu aprofitament.
El vent – no es podrà posar cap taxa ni impost al seu aprofitament.
El domini públic hidràulic. Les aigües superficials i subterrànies que abasteixen la població i la cabana ramadera amb models a petita escala orientats a cobrir necessitats bàsiques. Els preus de l’aigua de rec en l’agricultura intensiva o en l’abastiment d’instal·lacions de ramaderia intensives, el pagaran els seus usuaris. Replantejament general del règim de concessions i de les concessions existents. Les àrees inundables per revingudes de 100 anys o menys de període de retorn, que no estiguin edificades.
El domini maritimoterrestre -totes les platges- la integritat del qual serà restaurada i preservada (gravant els propietaris i usuaris de les instal·lacions que causin la seva
erosió).
Els boscos madurs, els boscos de ribera, els boscos protectors de l’estabilitat de vessants o d’allaus, que passaran a ser de domini públic o comunal -si no ho son- i seran preservats per les seves funcions ecològiques i socials.
Els fons marins bentònics, on no hi serà admesa la pesca d’arrossegament.
El subsòl (inclòs l’urbà) i els recursos minerals que pugui contenir.
Els recursos miners, com ara hidrocarburs, que pugui haver-hi en el domini marítim.
Els sòls urbanitzables: la seva qualificació urbanística comportarà passin a ser de promoció pública, que haurà de justificar la seva necessitat i adequació en el marc de la planificació territorial i sectorial vigent.
Si hi ha evidències que els creixements ja desborden els sistemes de regulació planetària, perquè ens costa tant d’admetre-ho? Una raó és que ens resulta molt difícil
e concebre els resultats de processos exponencials, més encara si, com s’esdevé a escala planetària. són diversos i interactuen entre si. Estem dins d’un paradigma sostingut per l’optimisme inherent al progrés tecnològic, i ens costa adonar-nos que els seus postulats són irrealistes, i que les solucions tecnocràtiques que propugna no fan més que agreujar la crisi. Aquestes limitacions expliquen en part perquè no hem estat capaços -col·lectivament parlant- de reaccionar d’una manera adequada a la gravetat de la situació. Per això ens cal una nova ètica, una ètica per a una sostenibilitat ecològica forta.
Una ètica per a una sostenibilitat ecològica forta
L’ètica per inspirar una sostenibilitat ecològica real ha de deixar ben establert que les principals fonts de felicitat són immaterials. Ha de criticar l’engany del progrés material que correlaciona el creixement econòmic, amb les possessions materials i l’èxit, així com de la tecnocràcia que preconitza solucions tècniques a tots els problemes. Ha d’ensenyar que som interdependents i que la societat depèn de la Natura. I per això, ha d’inculcar que els valors de la Natura són intrínsecs. Ha de posar de relleu valors com la humilitat, el respecte mutu, la justícia ambiental i social, la responsabilitat, la cooperació, la integritat, la sinceritat, la compassió, el coratge,…posant l’exemple d’aquelles persones i organitzacions que els visquin amb coherència. Ha de prioritzar els cicles curts i l’arrelament: el coneixement local, la responsabilitat de les comunitats
locals i la manufactura i comerç de béns locals, en front del discurs alienador de la globalització anònima, del comerç global i de la irresponsabilitat dels mercats globals. En l’àmbit polític, aquesta ètica ecològica hauria d’inspirar una acció política conscient, prudent i responsable, orientada al bé comú, harmonitzada amb les lleis de la natura i la durada dels cicles naturals, que no sols tingui present l’equitat envers el present sinó envers aquells que encara no han nascut – que també tenen drets.
Per tant, els moviments socials que volguessin adherir-se a aquesta ètica seria desitjable que promoguessin totes aquelles accions que puguin ajudar a encarnar aquests valors, començant per ells mateixos, alhora que combaten aquelles tendències que fomenten valors oposats (egoisme, mentida, inconsciència, ambició, cobdícia, irresponsabilitat, violència, etc.)
D’aquesta manera seria possible impulsar una presa de consciència gradual que ens comprometi amb el bé comú, des de la coherència ètica entre el que pensem, diem i fem, fomentant la reverència per la vida, actuant amb prudència envers els cicles naturals, i amb responsabilitat i solidaritat envers les generacions futures.
