Entre el camí ral i el Camiral

Cap allà l’any 1731, anava amb una tartana de fusta carregada de suro tendre. Caminava entre pols i xafogor, resseguint les roderes gastades del camí ral, aquell fil de terra viva que em menava, lentament, cap a França. Venia de les Gavarres, on el suro havia dormit sota pluja i sol, on havia bullit en calderes de fum i s’havia llescat amb la cura dels oficis antics. El pas era calmat, el cor, pacient. Xino-xano entre arbres esparsos i masos endormiscats, buscava en els hostals un got d’aigua i un bri de conversa abans de reprendre el camí. I fou allà, a Caldes de Malavella, on el món em regalà una figue

ra vella, on sota l’ombra del seu fullam generós i el tast del seu fruit, el temps va perdre pes. I vaig somiar en verd artificial. Una màquina del temps –gentilesa del destí– em llança tres-cents anys enllà, i el camí ral, de pols i suor, esdevé una catifa verda de manicura anglesa. Verda! Però no d’esperança, sinó de reg automàtic i química de laboratori. I allà, entre estanys de retolador blau i arbres decoratius plantats amb escaire, uns homes ben pentinats es dediquen a empaitar boles blanques. Esport de precisió, diuen. Era l’any 2031. I allà, sota aquella figuera –ara extingida– s’hi celebrava un campionat mundial de golf. Aquell noble art d’encertar forats amb pals i sabates de pell polida. El lloc, abans “PGA Catalunya”, ara es deia “El Camiral” –ep! com el meu camí ral! Tot és cíclic, fins i tot el cinisme. Propaganda, banderoles i promeses en llauna: “El Camiral · Costa Brava · Barcelona · Espanya”. Quin garbuix geogràfic! I Espanya... Ai, Espanya, aquell país veí que amb un decret de Nova Planta va decidir que les nostres vegueries no valien ni un ral. I, vet aquí la cirereta: el govern català, amb cara ben seriosa, anunciant que hi posarà 40 milions d’euros públics. En nom del “progrés”, del “turisme”, del gran projecte transformador (diuen). 300 milions d’impacte econòmic, però primer en posem 40, tots. I si no es recuperen? Mentrestant, 20 milions de turistes hauran entrat cada any. I els estudis que cauen com figues madures: “Més turisme no vol dir més riquesa”, però... què hi farem si el relat és més rendible que la realitat? Em desperto, suant, confusa i amb l’ànima regirada. Només un somni, lluny de la realitat!